Hola, sóc el Marc i tinc 10 mesos. Sóc molt petit i per això encara conto l’edat en mesos. Fins fa poc la comptava en setmanes, i aviat ho faré en anys. Són les coses de fer-se gran.
En aquest blog us explicaré la meva vida i també me l’explicaré a mi mateix, per recordar-la millor quan sigui gran i porti ulleres. Si em seguiu us prometo emocions fortes, les meves primeres passes, el meu primer dia a l’escola, el meu primer amic, la meva primera xicota. Les meves primeres coses.
Els que estan amb mi a la foto són els meus pares. La dels cabells llargs és la meva mama, i l’altre més lleig és el meu papa. La mama sempre està amb mi i em cuida, encara que estic una mica enfadat amb ella perquè abans em donava de menjar una llet boníssima que sortia dels seus pits i ara ja no me la vol donar més. El meu papa és un senyor molt important, es passa el dia fora de casa fent coses de senyor important i ve a veure’m per les nits per jugar amb mi fins que me’n vaig al llit. Ell mai no m’ha donat llet dels seus pits. Crec que és perquè no en te, de pits.
Avui vaig a dinar a casa de la meva tieta Mònica. La meva tieta sempre està rient i cridant i cuina molt be. Sé que cuina molt be perquè m’ho han explicat, ja que jo encara no he pogut tastar res. Encara que la que cuina millor és la meva besàvia, que fa uns plats que quan la gent se’ls menja es posa molt contenta. Ja tinc ganes de que em surtin les dents per poder provar els seus canelons.
Avui també veuré al meu avi i a la meva avia. El meu avi és un senyor molt ‘serio’ amb barba, encara que quan m’agafa ja no està tan ‘serio’ i somriu i em fa pessigolles. La meva avia sempre em fa molts petons i m’agafa i juga amb mi i em parla com si no l’entengués. No saben que ho entenc tot.
El que no podrà venir és el meu besavi, que diuen ha marxa de viatge i ens espera en una altre país. Jo el vaig conèixer molt poc, però es notava que m’estimava molt.
Tinc més avis i més tietes, que avui no vindran. El proper dia us parlaré d’ells. No entenc per què hi ha tants avis i tantes tietes i de papa i mama només hi ha uns. Quan sàpiga parlar li preguntaré al papa, que ho sap tot. En realitat ja sé parlar, però esperaré a ser una mica més gran per no donar-li un ‘susto’ a la meva mama.
Us he de deixar que arribem tard a casa la tieta Mònica. Quan arribi ploraré una mica per fer-los la punyeta, però en realitat els estimo molt a tots.
Molts petons i fins aviat.
Hola a tots, ja torno a estar aquí!
